En Josep i la Cristina eren dos nens del barri de Sa Riera. Aquesta història va passar els anys 20 del segle passat.

El reis van portar a la Cristina un regal inèdit en aquells temps, una nina, però era una nina molt especial, obria i tancava els ulls.

La nena va dur la nina per ensenyar-la als seus amics al lloc on jugaven, la llitera de la riera. Els amics no podien creure que la nina mogués els ulls. Era màgia. La nena estava més contenta que un gínjol amb la seva nina. Tots volien veure com obria i tancava els ulls. En Josep que era el més entremaliat del grup, va posar els dits en els ulls màgics i va prémer tant que va enfonsar els ulls de la nina.

La nena es va posar a plorar, els seus plors eren tant fors i sentits que es podien escoltar fins i tot des del barri de Venècia.

Van portar a reparar la nina i al cap d’un temps els ulls màgics es tornaven a moure.

Els nens continuaven jugant a la riera.

En Lliure va néixer el primer any de la guerra, el 1936. Les esglésies estaven tancades. Els capellans amagats. No hi havia batejos ni casaments per l’església. Els noms que es posaven en la república no eren noms bíblic ni catòlics, eren Lliure, Llibertari, Floral, Harmonia, Alba i similars, tots noms laics.

Al acabar la guerra van obligar als pares d’en Lliure a casar-se i a batejar al nen, a l’església és clar. Li posaren el nom de Moisès.

En Moises va estar sempre marcat com a “roig”. En el col·legi era un marginat, sempre a la ultima fila juntament amb els altres nens republicans.

En Llibertari va néixer el mateix any 1936, ell va ser diferent a Lliure. No es va batejar fins quan va anar a la mili. Però no va mantenir el seu nom gaire temps. En el col·legi el capellà va preguntar-li el nom, el nen va contestar Llibertari, el capellà es va posar les mans al cap, això no potser, va dir, a partir d’ara et diràs Liberto.

Cada setmana tots el nens del col·legi anaven a missa. Tots entraven en l’església, menys en Liberto, abans Llibertari. Havia de quedar-se a la porta a peu dret sense moure’s, tan si plovia com si feia fred o calor.

En Liberto també va ser un nen marginat pel regim, un altre “roig”. A la mili el van obligar a batejar-se. El padrí va ser el comandant de la caserna i van fer una festa amb un gran àpat, celebrant el triomf dels que manaven.

La platja de Sa Caleta 
s’ajunta amb la platja gran
vorejant Es Vano per mar.
Va passar l’any 1917,
també els anys 60 
i ara la sorra ha tornat,
l’abril del 2024 
            
        

Res no és ben mira’t 
el que sembla
Res no és veritat o mentida
Res no és i navega la vida
Res no és millor 
que el sol ixent

Cançó LLUNY DE LA MAR
            
        

En Daga

En un dels viatge cap a Cuba, en aquells anys, un noi anava a fer fortuna a les amèriques en un vaixell construït en les drassanes de Lloret.

Quan el vaixell estava en alta mar van trobar-se enmig d’una gran tempesta. El vent bufava molt fort i les onades eren més altes que una casa.

El noi va sortir a la coberta i amb el moviment del vaixell no podia estar-se a peu dret. Arrossegant-se per la coberta va arribar a la proa. Es va amarrar al mascaró. El noi tan s’enfonsava i desapareixia sota les aigües com s’enfilava sobre les crestes de les onades cap els núvols negres. Cavalcava sobre un dofí desbocat.

El noi va treure la daga i va començar a lluitar contra el temporal. Punxava el mar i tallava els núvols amb una energia mai vista. Així va estar-se força estona fins que de tan lluitar, va caure exhaust sobre la coberta.

De cop i volta el temporal va cessar. Aquells cops de mar tan violents van apaivagar. El noi havia matat la tempesta.

Aquell noi ja no l’anomenarien mai més “es noi”, després de la seva gesta va ser “en Daga”. Tota la seva descendència va obtenir el mot de “can daga”.

I quan arribi el dia 
de l’últim viatge,
i estigui per salpar la nau 
que mai més ha de tornar,
em trobareu a bord 
lleuger d’equipatge, 
quasi nu
com els fills de la mar.

Antonio Machado
          
      

La creu del terme

En el terme de Lloret, Tossa i Vidreres van matar un grup de carboners que treballaven en el bosc. Va ser durant la guerra del Francès entre els anys 1808 i 1814. La creu del terme recordava el fet del assassinat. La creu va estar en el lloc un segle i mig. En els anys 50, del segle passat la creu va desaparèixer.

Un grup de caçadors van voler tornar la creu al seu lloc. Un fuster va fer una nova creu, esculpida i decorada. Era una obra d’art.

Els caçadors van portar la creu al terme. No podien deixar aquella preciosa creu al terra, que es faria malbé. Van decidir penjar-la en un arbre. El problema era que no portaven cap escala. Van escollir una alzina surera i per pujar la creu es van posar un home sobre les espatlles d’un altre. Ja tenien la creu en el lloc adequat i apunt per lligar-la. L’home que es trobava a dalt va començar a rascar-se tot el cos i saltar ràpidament al terra. Es va treure la camisa, li picava tot, tenia tot el cos ple de reveixins.

No van poder col·locar la creu i van decidir tornar un altre dia amb una escala. Mai més el terme va tenir la seva creu i després dels anys la preciosa creu va ser donada a l’Ermita de les Alegries.

Tai o matapoll

Aquesta historia va passar a mitjans del segle 20, a una família que vivia en una masia de Lloret. L’oncle era el sanador, coneixia els remeis ancestrals i curava els animals.

Tot va començar el dia que el gos, del noi de la casa, que havia anat de cacera va arreplegar renecs. Els senglars porten aquesta plaga d’insectes. El gos estava ple de renecs. Podia morir.

El tai o matapoll es un arbust verinós. Recomanen després de tocar la planta, no tocar-se la cara i rentar-se immediatament les mans.

L’oncle va fer un trenat amb les tiges de la planta en forma de collar. Va embolicar el collar amb gases i va posar-li al gos. El gos, al matí següent, no tenia cap renec.

Un membre de la família tenia una pneumònia. Així ho va diagnosticar el metge. El malalt estava molt preocupat, el metge havia dit que es tenia que operar. Un veí amb el mateix mal, va morir després de l’operació. No sabia que fer, operar-se o no.

L’oncle va dir-li, mira noi, jo sé curar els cavalls, si vols ho podem provar. El malalt recordava el veí mort. Va triar la cura dels cavalls.

L’oncle amb la soca del matapoll fa fer una pasta i va posar-la entre mig de gases. Era molt important que la planta no toqués directament la pell del malalt. El pegat va estar en el pit del malalt durant un quants dies. Al treure el pegat, tenia una butllofa molt gran. El noi estava molt espantat. No et preocupis, això també sé com curar-ho, va dir l’oncle. Al igual que als cavalls, cal punxar la butllofa. Va cremar una agulla i va punxar-la, va sortir molt de líquid. Van passar els dies i el noi estava molt millor, però tenia una gran llaga en el pit.

La llaga era lletja. L’oncle va dir que això no sabia curar-ho, que en els cavalls no passava i que cal que ho faci el metge.

El noi es va curar, gràcies a l’oncle, al matapoll i també al metge.

Fes-me viure
Ànima de corall
Olor de mar
Somriure clar
Desvestida
Mirada d'oceà
Amor sincer
Dona’m la mà
Bondat senzilla
Fes-me dia clar
El cor valent
La por ponent
Fes-me lliure
Gavina sobre el mar

Ànima de Corall
Cançó de Guillem Ramisa
            
        

La felicitat és sentir-me lliure,

lliure de tot allò que m’oprimeix.

Quan tan l’entorn com

en mi mateix tot està bé.

Quan al acabar una feina feixuga,

m’allibero d’ella i em sento satisfet.

Quan després de un patiment físic o mental,

estic content per haver-ho superat.

Quan veig créixer la família

amb salut i puc participar-hi.

Quan al mirar el mon amb ulls de nen,

ho veig tot més lluminós, més fresc i més pur.

Quan al ajudar els altres, em sento millor.

Quan gaudeixo del mar.

Al veure als meus nets.

Quan puc fer avui, el que demà no podré fer.

L’amic inventor

En Jaume es un amic enginyer jubilat que viu en una masia aïllada de l’Empordà, en un lloc lluny de tot arreu. Es passa llargues hores en el seu laboratori projectant nous invents. Ha sigut estudiant i continuarà sent estudiant tota la seva vida. Els invents fins ara no han tingut èxit, però ell creu que algun dia sonaran les campanes i els seus invents és comercialitzaran.

Ha inventat forces utilitats, que fabrica en el laboratori i una vegada passades les proves -que ell mateix executa- els registra o patenta.

Un dels invents es diu dona-pi o un nom semblant, que explicaré tot seguit:

Pensant en les dones quant van als lavabos públics, no massa nets, va tenir l’idea que poguessin orinar de peu dret. Va inventar un aparell de plàstic en forma d’embut amb el tub llarg. Va dissenyar la mida, el color -de color rosa-, la bossa per guardar-lo i tots els detalls. Va fabricar un prototip en el seu laboratori casolà. La seva esposa va fer les proves i quan ell va creure que el projecte estava ben acabat, el va patentar. Va iniciar una petita campanya publicitària, sense èxit.

Actualment està pensant en un esquer de plàstic en forma de peix que tingui autonomia, amb un petit motor elèctric.

Invents de bomber o potser no. Van Gogh no va vendre cap quadre en tota la seva vida.

Un record Guinness particular

La tia Lluïsa va néixer a Lloret l’any 1925. Tothom la considerava membre de la família, però en realitat no era tia meva, era l’amant del meu oncle Vicenç, el qual estava casat. Era rossa, guapa amb els ulls blaus com el mar. La pell morena quasi negra pel sol i la salabror. Era forta i decidida.

Tota la família es dedicava a la pesca. Recordo la Lluïsa a la platja al costat de la tranyina de l’avi, apedaçant les xarxes, on m’explicava contes i històries de mar. Jo tenia 8 anys.

L’oncle Vicenç li va regalar un caiac de fusta. Encara no havia arribat el turisme a les platges, quan va decidir fer la travessia de nord a sud de la Costa Brava, ella sola amb el caic. Volia demostrar que les dones també podien fer proeses igual que els homes.

Va començar l’aventura en solitari a Portbou el mes de juliol de 1952. Havia de navegar 214 km.

Cada dia feia uns 20 km i descansava a les platges. Menjava el que pescava. Dormia a la platja al costat del caic o en les cases dels pescadors per on passava. Era inèdit veure una dona sola en un bastiment tan petit i fent una travessia tan llarga. La gent de mar quan la veien li oferien allotjament.

Va navegar pel Cap de Creus, per Roses, l’Escala, Palamós, Sant Feliu. El mar era de bonança, tot anava bé.

Passat Tossa a garbí de la cala es Codolar, el temps va canviar. El cel es va tapar de núvols negres, tronava i llampegava i vent fort de garbí. El vent pentinava el mar, arrissant-lo i aixecant onades. La marejada augmentava. El vent bufava cada vegada més fort. Els cops de mar fuetejaven les roques. El caiac cavalcava entre les crestes i les valls de les onades, calia esperar el pitjor enmig del mar sense cap ajuda; mai va perdre l’esperança, però la seva situació era insostenible. De sobte dos dofins es col·locaren a la quilla i aixecaren el caiac per sobre de les aigües i el transportaren per entre un estret freu fins a un petit port natural rodejat de roques altes on no tocava el vent i la mar era plana. Els dofins van salvar la vida de la Lluïsa.

Ella deia que els dofins eren intel·ligents, que coneixien la gent de mar, els patrons, els remitges i les seves barques. També sabien l’hora que tocava en el campanar de l’església. Els banyistes nedaven al costat dels dofins, quan aquests s’apropaven a la platja, i jugaven amb ells.

A l’arribar a la platja de Lloret, tot el poble l’animava i l’aplaudia. Ella se sentia eufòrica i emocionada, faltava molt poc per acabar la seva gran aventura.

Després de 12 dies de travessia, va arribar al port de Blanes, on l’esperava l’oncle Vicenç amb un petit camió per transportar el caic cap a Lloret.

L’alcalde de Lloret, per premiar-li l’esforç, va concedir-li el màxim guardó, el trofeu de la Dona Marinera. No va ser un record Guinness però com si ho hagués sigut.

Marilyn Monroe

Marilyn Monroe va ser una actriu i cantant de mitjans del segle passat. Nascuda en Los Angeles el 1926, va tenir una infància desgraciada vivint en orfenats.

Els cabell rossos i els llavis vermells caracteritzaven una cara perfecte que va enamorar a mig mon. Ulls castanys, llavis carnosos amb una petita piga a sobre d’ells, el nas escultural. Un rostre molt atractiu i sensual, que les càmeres cinematogràfiques van saber captar i explotar. El cos esvelt, no gaire prima ni tampoc grassoneta, una preciositat.

En el aniversari del president John F. Kennedy, Marilyn va cantar-li feliç aniversari Sr. President en el “Madison Square Garden” de NY. Marilyn portava un vestit llarg de color carn molt ajustat, ple de pedreria què donava la sensació que anava despullada.

En les pel·lícules feia el paper de rossa guapa i ximple, però en realitat era tot el contrari.

Li agradava viatjar a Mèxic, durant la llei seca, on és trobava amb Frank Sinatra i el seu clan.

El 4 d’agost de 1962 va morir als 35 anys, per suïcidi amb barbitúrics. Era coneguda la seva relació amb els Kennedy. Encara avui en dia es considera la hipòtesis de assassinat.

Josep Carner

La graciosa picantor de l’aire de mar

pessigolleja els esperits.

És una mena de “Champagne” aeri

que cada anima beu sense saber-ho.

Els pescadors deliberen al voltant

d’una barca recolzant-s’hi,

altres només descansant-li la mà.

Enormement clàssics,

fan averanys del temps,

critiquen sobradament

les mudances de la vila,

desfloren qüestions sociològiques.

De vegades la barca és un vertader fòrum.

Aleshores greu com un Ciceró,

arriba a ficar-se dins la barca

-sobirana solemnitat-

un d’aquells braus pescadors

i el cel es corba damunt les seves paraules

d’una retòrica inapresa i colpidora,

fent-li dosser august.

MARIA-MERCÈ MARÇAL

Tu i jo som aire que estalona el foc.

Som aigua oberta que esmola la terra.

Som terra espessa que s’allera en l’aire.

Som foc que imanta amb arrels noves l’aigua.

Tu i jo, amor, avui som tot el món

congriat en la festa de la sal.

L’orgue d’en Fusano

El soroll del mar mai és igual. És suau, intermitent i relaxant quan la mar és bonança. La fresa pot ser ensordidora al envestir les onades frenèticament contra les roques en un temporal.

En Fusano va ser un lloretenc, japonès i sardanista. Contava els punts de les sardanes i era cap de colla en totes les ballades. La seva oïda musical estava molt desenvolupada.

Era assidu en les travessies que organitzava el club de caiac. Quan els caiacs passaven per Cala Gran. El grup havia d’esperar-lo una bona estona. Fusano es quedava a tocar de les roques, on hi havia una escletxa, com una petita cova, en que entrava i sortia l’aigua contínuament. L’aigua de mar al fregar en les irregularitats de la roca emet un soroll greu variant. Ell deia que sentia la musica d’un orgue celestial. Es quedava força estona escoltant el seu orgue.

Actualment en el seu orgue hi ha una placa en rècord del lloretenc, japonès, sardanista, nadador, caiaquista i bona persona Yasuji Fusano.

La remor del mar es música celestial.